-
LIDIL·LI DEN TEMME.
I Preludis.
II Proposició.
III De la tragèdia a lidil·li.
IV El collaret.
V Felicitat.
Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué lasenyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts unviatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no etfacis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguintles notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja seràprou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de lameva eixutesa.
Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant.Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que teniauna caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestesdues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, desd'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant elcomerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo delcarregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'hoguanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatgeproduïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seusmariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia queenlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a lescoses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu malveure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia ambels patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, quepretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes lescontradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.
Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquíarròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat,a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges… no estavenpas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A lallinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer elstractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans ales butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ullsmig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gairesaliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.
-M'ho doneu per tant?
-Hissa!
-Ne voleu més-quant?
-Hissa, hissa!
-Posem-ho a tant-més-quant?
-Amarra.
Pronunciada la paraula amarra, ja la venda estava feta, i era tansagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.
El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix quealt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny,solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava elpel sota les barres com una mena de collar. Tenia les cellesgrosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll ambun mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-liuna veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calcesamples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell migdel cocoronell, i… ja el tens. Oidà, manca una circumstànciaremarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom iposant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que,encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l fariacaure: sempre anava com qui se la tem. I això é