Quants d'anys han passat, amics lectors, d'ençà que a les portes delmeu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hila mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores,en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor emmantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, notrigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltresla rebéreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar més.Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncsbé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sensedubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquestsecret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat,que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaigcreure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els mésgrans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireusi n'era de presumptuós! Ah!… però era un estat d'esperit moltagradable.
No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser proudiscret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta demodèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles ambcorrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-segrossa; i així vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixendel mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici. Però lesmeves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menysm'ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta,forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qualestava jo tan orgullós, s'assorollà de soca a rel i es migrà tant dela saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feinesarribava a viure. Oi quina lliçó?
Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com aixòdel talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no uncrèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d'humiliacionsper cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meusaficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquellsfruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remeique declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la mevacisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turmentper al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si emcreien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llàstima i jorestava tot sol i trist amb el meu mort.
¡Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquiritel meu nom! Mes, en això tampoc no era prou just, car si aquestapetita fama m'ha ocasionat molèsties, m'ha obert, en canvi, moltesde portes i molts de cors, i m'ha proporcionat satisfaccionsinefables. No, no m'han pas mancat consols. Àdhuc puc dir que en migde la meva pena he gaudit d'un privilegi concedit segurament a pocshomes: perquè, havent romàs a manera de mort una pila d'anys, hetingut el goig de veure que m'anava sobrevivint la meva obra, laqual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa dedimensions, no sols no desdeia, sinó que s'afermava a l'embatdestructor del temps i de la mudança dels gustos.. Oi més, sempreque em girava a contemplar la meva petita figura literària, sem'apareixia pura com la d'un àngel, sense cap ombra d'odi, sense caparruga de perversa intenció al front. Amb quin descans podiadesitjar que perdurés a la terra com un senyal del meu pas! Ambquina confiança podia invocar-la com a testimoni a l'altre món! ¡Queinfeliç l'escriptor que no pugui dir això mateix de la seva!
I heu-vos aquí que, ja vell, vaig anar ressuscitant a poc a poc a lavida intel·lectual, i aquella ànima, que hi ha dintre totes i cadauna de les coses, va tornar a somriure'm simpà